Més a prop, marcant el camí de la carretera, ametllers d'un verd suau i figueres d'amples pàmpols. La carretera serpentejava entre els turons. ella neixia el camí, s'enfonsava i desapareixia i tornava a emergir de nou entre les atzavares i les pales amples i gruixudes de les figueres de moro.
Cap a migdia, la muntanya baixava en una corba suau, onejada de turons, i apareixia l'aldea, aixafada sobre la terra.
MARIA AURÈLIA CAPMANY, la pluja als vidres
divendres, 5 de març del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
